2010-2011
ATRAPAT
Tenia por, tot estava fosc, tan sols podia distingir una ombra que s’acostava. L’adrenalina hem pujava. La calor d’aquell infern em produïa una suor freda que hem donava una sensació de mal estar. Hem trobava en un racó, ho sabia per l’estretor de les parets; algú m’havia lligat, i m’havia tapat la boca amb un mocador humit que feia un olor fort com el vinagre. La silueta negra com el carbó s’apropava cada cop més, li vaig poder distingir un ganivet de mànec ample. Tot seguit un focus s’obrí donant-me en tot el rostre sagnat a causa dels cops que havia rebut. Vaig poder veure l’home, feia cara de ràbia i venjança, en el seu rostre se li distingia una cicatriu que li travessava la major part de la cara.
Em va agafar com si fos un nino, vaig intentar impedir-ho pegant-li cops, però no servia de res, em trobava molt dèbil. Quan va tallar la corda que m’impedia moure’m, em va llançar en un forat, la caiguda va ser molt dolorosa. Adolorit em vaig poder aixecar, però quant ho vaig fer, l’home ja se’n avia anat. Podia veure, poc però servia, la llum venia d’una escletxa que es trobava situada a la paret. Quan em vaig trobar millor, vaig intentar escalar, però no hi vaig poder, l’ humitat feia que la pedra rellisques.
Quan se’m van anar una mica els nervis, vaig veure un passadís, i sense pensar-ho dos cops vaig entrar. Quan portava una estona caminant guiant-me per la paret, una llum procedent del fons hem donà en tots els ulls. Content, pensant-me que era l’exterior, vaig avançar més ràpid. A l’arribar uns barrots em separaven de la llibertat. Desesperat vaig pegar cops als barrots, però no va servir de res. Del fons, que era per on havia vingut, es va produir un soroll fort; les parets es començaven a tancar. El terror em va imvaïr, però per sort vaig tindre una idea. Els barrots no semblaven molt forts, així, que potser amb una pedra punxeguda podia fer un forat i escapolir-me. Vaig trobar una en la paret que hem podia servir. Ràpidament vaig començar a fer un forat, i quan casi les parets em van xafar, vaig poder sortir.
La llum no es tractava de l’exterior, sinó d’un focus. Em trobava atrapat en algun lloc sota terra, i sense ningú amb qui contactar, estava perdut. Havia de continuar i a la vegada tenir molt de compte, segur que hi haurien més paranys amagats. Ara havia d’escollir entre dos camins. Encara conservava el mocador, així que el faria
servir per esquivar les trampes. Vaig fer una bola amb ell, i el vaig llançar en un dels túnels. Unes punxes van sorgir del sostre les parets i el terra, acabant amb el mocador, ara sabia que no hi podia passar. L’altre camí el vaig provar amb una bota, i per sort no va passar res. Vaig continuar per el camí bo, mentrestant intentava recordar com havia arribat en aquell lloc, però no em venia al cap. Durant una estona no va passar res.
Van sorgir dos camins, vaig provar amb la bota els dos, però cap semblava que tingues parany, així que havia de escollir el meu propi camí. Tots dos eren ven diferents, un era fosc i tenebrós i un altre clar i bonic. Vaig decidir agafar el bonic. A mesura que avançava, hi havia més vegetació i colors, estava content d’haver decidit aquell camí. El túnel s’acabava amb una gran sortida, tota ben il•luminada. Ara podia triar una altra vegada dos camins, un conduïa cap a un cofre que tenia el símbol dels dòlars, i un altre que continuava sent igual. Si agafava el dels diner, segurament em faria ric, però ho vaig raonar i els diners em podrien portar a la avarícia i a la desgracia, i si agafava l’altre tot continuaria sent com és. Jo no volia diners ni quedar-me sense amics, així que vaig decidir agafar el camí normal. Vaig parar a descansar una estona per a poder continuar.
Quan vaig agafar les forces suficients, vaig continuar caminant. Ja deuria de portar unes 4 hores allí baix. El camí s’acabava allí mateix. Posava una inscripció que deia: Si vols arribar junt, construeix el teu propi camí. Havia una pala gran al costat, la vaig agafar i vaig començar a cavar. Suava i em cansava, però res em podia parar, havia de sortir a la superfície. M’hi vaig estar molta estona, fins que vaig donar amb la sortida, una gran alegria em va imvaïr, per fi havia sortit.
Ara ja fa molts anys d’això, però em va servir per a reflexionar. Cadascú fa els seus propis camins i ha de tindre en compte com els fa.
Com és el teu camí ?
Autor: Marc Cubells Agraz
